Pàgina principal

De Saül Gordillo

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Contingut

Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

Resum

El sector de la comunicació viu una profunda transformació, agreujada per la crisi econòmica global i de la construcció. La gratuïtat i Internet han marcat el canvi dels hàbits de consum de mitjans de comunicació per part d'una ciutadania que té accés a eines digitals de la web 2.0 per participar del debat públic i generar els seus propis continguts. La democratització de la informació com a expressió idealitzada d'una era de gran soroll i una allau d'impactes d'actualitat, una era de sobreinformació sense precedents, situa els professionals davant d'un repte important: adaptar-se tecnològicament preservant els principis de rigor i credibilitat de l'ofici. Les noves generacions de periodistes han de ser polivalents o multimèdia, és a dir, tecnològicament competents per afrontar la convergència de plataformes i suports. No han de fer de la tecnologia un problema. La convergència tecnològica i audiovisual és imparable [[1]]. Així, doncs, no ha de ser tampoc l'excusa per deixar la informació només en mans dels ciutadans. Davant de l'anomenat periodisme ciutadà, l'ofici de periodista és més necessari que mai. I experiències com la redacció de l'Agència Catalana de Notícies (ACN [[2]]) demostren des de fa uns anys que el periodisme multimèdia i el criteri professional són perfectament compatibles.

Enmig de la gran depressió

"Els periodistes estem escrivint la nostra pròpia necrològica." Li ho vaig sentir dir a Tomàs Delclós, director del Ciberpaís, el gener de 2009 en un sopar-col·loqui de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) [[3]]. Delclós tenia raó. Ens trobàvem en plena onada d'expedients de regulació d'ocupació (ERO) que afectava la majoria de grups de comunicació del país, especialment les plantilles dels rotatius editats a Barcelona. L'impacte digital sobre els mitjans de comunicació tradicionals, molt virulent a la premsa de pagament, amb una caiguda de vendes al quiosc i una pèrdua considerable d'anuncis a causa de la crisi de la construcció i financera (les baixades dels ingressos de publicitat oscil·laven el 50%), tenia les empreses i els periodistes molt preocupats. A diferència dels treballadors d'altres sectors econòmics també en crisi, els periodistes som els únics que tendim a amplificar els nostres propis problemes. En això es barreja una certa vanitat i la idea que el periodisme juga un paper determinant en la societat democràtica i que és un dels seus pilars fonamentals. Que l'anomenat quart poder està tocat deu cridar l'atenció als altres poders i al conjunt de la població, pensen íntimament alguns companys de professió. Res més lluny de la realitat. La multiplicació de missatges catastrofistes sobre la professió periodística ha acabat com un conte de l'enfadós, una cantarella que contribueix a la depressió col·lectiva. Mentrestant, els ciutadans que no són víctimes de la fractura digital i que es connecten a Internet diàriament (un percentatge creixent de la població) culminaven allò que el periodista Juan Varela [[4]] ha anomenat "la fi de l'era de la premsa" [[5]] a partir de "l'assalt dels ciutadans als mitjans".

Abans de sentir-li dir a Delclós que nosaltres mateixos ens estàvem fent la necrològica, el novembre del 2006 Joaquim Maria Puyal [[6]] rebia un merescut reconeixement professional al Col·legi de Periodistes de Catalunya, que aleshores tenia com a degà Josep Maria Huertas Claveria [[7]]. Amb el títol "L'ofici, amenaçat", el text que conservo de Puyal d'aquell acte deia: "L’Ofici de Periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat dels mitjans que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a un mercantilisme desproporcionat. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor. La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla –abans que per cap altre– pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats." [[8]]

Les paraules de Puyal (2006) i de Delclós (2009) em serveixen per il·lustrar la depressió que viu la professió al nostre país d'un temps ençà, induïda per un context global de sacseig. Però a això cal afegir unes condicions laborals que no sempre són les més envejables els primers anys d'exercici de la professió. Em remeto a un manifest sobre la precarietat dels periodistes fet públic el 3 de desembre de 2007 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya [[9]] i l'Asociación de la Prensa de Madrid [[10]] en què s'apel·la els editors i les administracions públiques a respectar un Acord de Bones Pràctiques Contractuals, "que passaria per un quadre d'honoraris i condicions mínimes orientatives per a beques, contractes en pràctiques i col·laboradors". La reclamació de les dues entitats del gremi no podia ser més explícita: "Reiterem la crida a la societat perquè prengui consciència que una informació de qualitat, vital per a la democràcia, precisa de periodistes que disposin d'unes condicions laborals dignes i decents".

Dues crisis alhora

Avui coincideixen dues crisis alhora. Primer, la crisi del sector de la comunicació arran de les transformacions tecnològiques i els canvis d'usos i consums dels ciutadans davant dels mitjans, és a dir, la revolució d'Internet. Segon, la crisi econòmica pel crash del capitalisme financer i el pet de la bombolla immobiliària, que afecta els comptes d'explotació de les empreses de comunicació amb caigudes espectaculars de la publicitat.

The State of the News Media [[11]] ja advertia en el seu estudi de 2005 sobre els mitjans de comunicació als Estats Units d'un nou model de periodisme dominat per l'opinió i l'escàs rigor professional que havia fet forat a la televisió per cable, les tertúlies radiofòniques i els blocs d'Internet, aquell any acumulaven 32 milions de lectors, un 58% més que el 2004. Més ràpid, més barat i menys rigorós. Així es resumia el nou model, del qual el Projecte per l'Excel·lència del Periodisme [[12]] advertia: "El nou model fa que sigui molt més fàcil manipular l'opinió pública ja sigui per interès del govern, de grups de pressió o d'empreses."

La pèrdua de vendes dels diaris és espectacular als Estats Units. Internet ja ha plantat cara a la televisió, i els ingressos dels diaris de pagament han reculat fins situar-se a nivells del 1992. Els rotatius han caigut més d'un 28% durant el primer trimestre del 2009 [[13]]. La premsa escrita ha perdut 13 milions d'exemplars als Estats Units, mentre que els mitjans digitals s'han situat en els 75 milions de lectors. La revolta digital dels Estats Units és un seriós advertiment per als mitjans tradicionals europeus. A l'Estat espanyol, la davallada d'exemplars al quiosc tampoc no té aturador. Els sis diaris de major difusió a l'Estat espanyol perdien un total de 126.000 exemplars en dotze mesos, segons les dades de l'OJD [[14]] del mes de febrer. A la pèrdua d'exemplars al número (que els editors ja no poden maquillar amb vendes en bloc ni subscripcions regalades) s'afegeix un sotrac notable de la publicitat. En aquest sentit, els mitjans digitals o les edicions electròniques dels tradicionals són els únics que milloren ingressos, però molt moderadament.

Per a la premsa de pagament, primer va ser l'amenaça dels diaris gratuïts a les grans àrees urbanes, però després va venir el digital amb el seu creixement de visites i, en alguns casos, d'ingressos. Encara no havien superat un ensurt (el de la premsa gratuïta), i els diaris havien d'afrontar-ne un altre, en aquest cas el d'Internet, d'una envergadura segurament major. "Internet ha estat el principal factor de la caiguda de la circulació del diari", afirmava el setembre de 2006 Leonard Downie [[15]], aleshores des de la direcció de The Washington Post [[16]]. El redisseny de les capçaleres, amb una aposta pel color, el grafisme i nous formats, ha estat un símptoma d'aquest intent a la desesperada per frenar la pèrdua de lectors o, en el millor dels casos, el seu transvasament cap a l'edició digital. Assistim a la desaparició progressiva de la generació Gutenberg [[17]] i l'èxit de la generació Internet.

Això succeeix amb la premsa de pagament, fins fa poc considerada per tothom com l'autèntica garantia de la democràcia. A la televisió, però, també li ha sortit competència. Entre els joves, el consum d'Internet ja supera la televisió tradicional, que era la reina d'entre tots els mitjans de masses. El pas tecnològic de l'analògic al digital, amb l'arribada de la televisió digital terrestre (TDT) [[18]], va lligat al procés imparable de fragmentació de les audiències. Els shares del 20% són pràcticament història, i les cadenes es disputen reduïts tants per cent d'una audiència que es dispersa perquè gaudeix d'una oferta molt més àmplia. Més canals que mai en el comandament.

Predomina el catastrofisme i pessimisme dels periodistes i una enorme incertesa del sector en aquest context canviant. A la crisi econòmica generalitzada se li afegeix un canvi d'hàbits per la irrupció d'Internet [[19]], que tot i haver nascut fa 40 anys per a usos militars als Estats Units té una trajectòria relativament jove com a mitjà de comunicació perquè els primers webs a Catalunya es van crear entre 1994 i 1995. Els nadius digitals, és a dir, les generacions educades amb Internet, modifiquen la manera de consumir la informació, de comunicar-se i relacionar-se. Però precisament són aquestes generacions les que poden entrar en el món del periodisme mantenint vells principis i compromisos, més vigents i necessaris que mai, i nous paradigmes, amb més habilitats tecnològiques, però també amb una major capacitat de moure-us en la immensitat de la xarxa i la sobreinformació. El domini dels diferents llenguatges en funció dels formats i les plataformes serà la clau de l'èxit d'aquests "superperiodistes". No es tracta de fer prevaldre l'habilitat tecnològica per sobre de la semiòtica [[20]].

Internet i les noves regles

Internet és l'únic mitjà que guanya terreny en el conjunt dels territoris de parla catalana, és a dir, en el Territori Baròmetre [[21]]. Així va batejar el catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra Josep Gifreu [[22]] als Països Catalans, que és l'àmbit de treball de la relativament jove Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC) [[23]]. Aquesta fundació es dedica, bàsicament, a mesurar les audiències amb un focus més precís sobre els Països Catalans que no pas el de la resta de mesuradors. El seu propòsit és de disposar d'una radiografia molt més exhaustiva que no pas la d'aquells que en fan per al conjunt de l'Estat: Estudi General de Mitjans (EGM) [[24]] i, amb la certificació de vendes i d'impactes, Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) [[25]]. Les xifres d'audiència són determinants per a anunciants i administracions a l'hora d'insertar publicitat i concedir ajuts.

En un escenari com l'actual, en què els models de negoci dels mitjans a Internet estan encara per definir i amb el sotrac del sector, les xifres d'audiència generen una gran susceptibilitat en la lluita pels lideratges (l'exemple més cru és el de la ràdio generalista al país, amb la pugna entre Catalunya Ràdio i RAC1) i en la repercussió directa sobre els ingressos publicitaris, molt determinats per agències que dirigeixen les campanyes i, per tant, els diners, en funció d'aquestes xifres d'audiència.

Segons la tercera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de FUNDACC, fet públic el juliol de 2009 a partir de 30.000 entrevistes presencials sobre hàbits de consum, la premsa escrita (diaris i revistes) continua perdent lectors a Catalunya, mentre el consum d'Internet segueix imparable, amb gairebé 6 punts de diferència respecte el 2007. La televisió i la ràdio es mantenen. Un 42,2% de persones llegeixen diaris, i ho fan 17 minuts de mitjana diària, mentre que un 38% consumeixen Internet, i ho fan un promig de 45 minuts al dia. En ràdio i televisió, els hàbits es mantenen, ja que un 56% dels catalans escolten la ràdio una mitjana de 85 minuts diaris, mentre que un 91,8% mira la televisió.

Internet creix i es consolida com el mitjà clarament emergent entre els joves. Segons el Baròmetre, el 66% dels usuaris de la xarxa tenen entre 14 i 24 anys. Mentre la llengua catalana té menys influència en la premsa tradicional, a la xarxa la llengua habitual pel 41,5% dels internautes és el català. Un 36,1% dels usos virtuals es fan en castellà i un 30% en altres llengües (els totals de percentatges no sumen 100 perquè és complementari navegar per pàgines i eines en diferents idiomes). Els webs més visitats són els cercadors. El 97% d'enquestats assegura haver consultat un cercador en l'últim mes, mentre que el 30% ha fet servir banca electrònica, el 27% ha navegat per webs personals, el 24% ho ha fet per pàgines temàtiques, el 23% per portals generalistes, i el 20% ha consultat webs d'administracions públiques. El correu electrònic és l'eina més usada (el 91,7% l'ha consultat en l'últim mes), per davant dels jocs en línia (85%) i els xats i missatgeria (61,4% han usat el messenger).

Durant el 2010, el Baròmetre també inclourà les audiències dels mitjans digitals, que actualment s'han de remetre a l'OJD i Nielsen [[26]]. Fins ara, el Baròmetre no incloïa en les seves dades d'audiència els mitjans a Internet, simplement disposava d'informació sobre els usos de les eines i els consums d'informació sense entrar a mesurar els impactes dels portals d'informació. Les últimes dades del Baròmetre atorguen el lideratge a Catalunya Ràdio (560.000 oients) i TV3 (19,6% de l'audiència), mentre que El Periódico de Catalunya és el diari més llegit (10,9% de la població), per davant de La Vanguardia (9,6%) i el gratuït 20 Minutos (7%). El projecte del Baròmetre per al 2010 permetrà conèixer les audiències dels mitjans digitals i complementarà les dades d’audiència dels mitjans de comunicació convencionals i les dades concretes sobre hàbits de consum a internet que ja s'obtenen actualment.

La navegació més lenta i cara d'Europa

Internet creix, malgrat que la velocitat només arriba al 37% de la contractada. A Catalunya, i al conjunt de l'Estat, tenim la Internet més lenta i més cara d'Europa. La publicitat de les ofertes d'ADSL s'ha demostrat enganyosa, segons un estudi realitzat per ADSLZone [[27]]. De les tres operadores que asseguren oferir 20 megabits per segon (Mbps [[28]]), cap d'elles n'ofereix per damunt dels 9. La modalitat de 10 Mbps obté millors resultats, però la principal operadora que els ofereix, Telefónica, que és la que té més clients a l'Estat, arriba als 7,3 Mbps, és a dir, un 73% de la velocitat que anuncia. El Ministeri d'Indústria ha hagut d'exigir a les operadores de telecomunicacions almenys un 80% de la velocitat promesa. En aquestes condicions d'ADSL lenta i cara han de navegar la majoria d'internautes, a l'espera que es desplegui la fibra òptica fins a la llar, que té un rendiment de connexió menys limitat i permet una navegació molt més ràpida. Actualment, un 60% de les llars catalanes disposa de connexió a la xarxa. L'augment ha estat del 8% respecte el 2008.

Com els joves consumeixen els mitjans

Un estudi de Morgan Stanley [[29]] del 10 de juliol de 2009 sobre els consums dels mitjans per part dels joves [[30]] demostra la revolta de les noves generacions, la dels nadius digitals. Es tracta del testimoni d'un becari londinenc de 15 anys, Matthew Robson, que té un valor escassament estadístic, però sí orientatiu. Aquesta és la conclusió del document: "Hi ha moltes qüestions que apareixen en el seu relat. Els joves consumeixen més mitjans, però de maneres completament diferents i, de manera general, no estan disposats a pagar per consumir-los. No els agrada gens la publicitat a internet, a la televisió o en altres suports. Estan molt contents de poder buscar continguts mitjançant diferents plataformes (iPods, mòbils, etc). Els mitjans escrits (com per exemple els diaris) són vistos com irrellevants, però els espectacles (com el cinema o els concerts) encara són populars i són percebuts com uns actes que sí que han de ser de pagament. La convergència dels jocs, el mòbil, la televisió i internet s’està accelerant, amb les conseqüències que això comporta per a la televisió de pagament."

Segueix: "En relació als mòbils, el preu és clau, ja sigui en el preu de cost de l’aparell com en el cost de les trucades, tenint en compte que els joves no tenen telèfons amb contacte, sinó que recarreguen el mòbil. Els mòbils de mitja generació són els que dominen, i molt especialment Sony Ericsson, perquè és el preferit dels joves. Els mòbils de darrera generació són els més desitjats, però el seu elevat cost és una barrera per als joves. La majoria de joves prefereixen tenir aparells diferents per a la música i per als missatges. L’enviament de missatges sms és clau, mentre que l’ús dels nous serveis d’enviament de tecnologia són limitats pel seu preu elevat. El Wi-Fi és en conseqüència més popular que la 3G."

No us perdeu, però, el que diu Matthew Robson quan parla del consum de diaris: "No conec cap jove que llegeixi diaris de manera regular, perquè la majoria no té temps i no es volen preocupar de llegir pàgines i pàgines de text quan ja tenen tota la informació resumida a internet o a televisió. Els únics diaris que llegeixen són els tabloides i els diaris gratuïts (Metro, London, Life...), sobretot per una raó de cost. Els joves són molt reticents a pagar per un diari (d’aquí la popularitat de productes com el diari Metro). En les darreres setmanes, The Sun ha reduït el seu cost fins a 20 penics, i en conseqüència he vist més joves llegint aquest diari. Una altra raó de l’èxit dels tabloides és que el seu tamany compacte permet una lectura més senzilla i còmoda. Això és especialment veritat en relació a Metro, que es distribueix al metro i el bus."

En resum:

Què es porta?

. Qualsevol cosa amb pantalla tàctil.

. Els mòbils amb alta capacitat d’emmagatzemar música.

. Els aparells portàtils que es poden connectar a la xarxa (iPhones).

. Els televisors enormes.

Què no es porta?

. Tot el que porta cables.

. Els mòbils amb pantalles en blanc i negre.

. Els mòbils grossos.

. Els aparells amb bateries que duren menys de deu hores.

Publicitat que no tornarà al paper

En aquells països on creix la banda ampla, baixa el consum de diaris de paper. El món canvia. El primer diari imprès va aparèixer fa 350 anys, i Arthur Sluzberger Jr [[31]] ja ha posat data de caducitat al rotatiu que dirigeix, The New York Times [[32]]. Desapareixerà el 2013 en paper, però no pas a la web, segons el seu director. En aquest sentit, Internet esdevé una oportunitat per als mitjans tradicionals que afrontin els nous reptes. No es tracta que desaparegui el paper per sempre (el periodisme d'anàlisi i interpretatiu, el reportatge de gran format i una periodicitat setmanal seran el seu nínxol). A nivell publicitari, però, la web ofereix un gran avantatge respecte el suport paper. A Internet, se segmenta i s'avalua el públic (es passa de l'auditor de l'OJD al clic real dels comptadors), impacte rere impacte, de manera que la publicitat és més selectiva, eficaç i objectivable. Hi ha anuncis que s'han esfumat dels diaris per la crisi i que no hi tornaran mai més. Anuncis de feina, ofertes de pisos i els de viatges trobaran el refugi definitiu a Internet. Quin sentit té un anunci minúscul en el paper quan a través del web ja es poden fer visites virtuals a l'immoble? Molts serveis, no només publicitaris, que oferien els rotatius a les seves pàgines tindran una reubicació definitiva en el suport digital, on, d'altra banda, les insercions són més econòmiques i s'obren a un mercat més ampli de clients, no només les grans marques.

Internet és sinònim de llibertat

Internet no és el futur, ja és el present. Internet és llibertat, però cal recordar que hi ha països sense democràtica que hi tenen l'accés controlat, o censurat directament. A la Xina, per exemple [[33]], hi ha paraules prohibides a la xarxa com "llibertat", "democràcia" o "independència Taiwan". A Cuba, existeixen els balseros [[34]] virutals, és a dir, dissidents amb el règim castrista que s'expressen a través de blocs, però que no poden ser llegits a l'interior de l'illa perquè les ip's estan bloquejades. Un dels més representatius és Generación Y [[35]] de Yoani Sánchez. Afortunadament, la grandesa de la xarxa és com els ciutadans se la fan seva, i en aquest sentit la tecnologia hi va clarament a favor.

Un dels punts d'inflexió és la generació de mòbils que permet navegar o crear continguts a Internet simplement amb un missatge curt de text (sms). La telefonia mòbil evoluciona i cada cop permet d'una manera més fàcil (els preus encara són cars) penjar continguts a Internet, escoltar la ràdio i música, mirar vídeos, fer tràmits en línia o simplement navegar per webs. Internet ja és mòbil, i això no només gràcies als ordinadors portàtils sinó als aparells de telefonia. Sense anar més lluny, el juny de 2009 es va produir una autèntica revolta ciutadana i política a l'Iran per la tupinada electoral. La censura imposada pel govern de Mahmud Ahmadineyad [[36]] impedia que els periodistes expliquessin amb detall el rebuig popular que es vivia als carrers. Sabíem que hi havia resposta, però el món va haver de recórrer a la web 2.0, la xarxa social, per conèixer l'abast de les protestes. El mòbil es va convertir en una artefacte contra el règim de Teheran. Twitter [[37]], que és una de les eines socials que més afavoreixen la conversa i que permet saber què fa la gent a temps real amb un simple sms de mòbil, va ser l'altaveu opositor. Mobilització, telefonia i comunitats virtuals. Una combinació que en opinió de Howard Rheingold [[38]], autor del llibre Smart mobs, the next social revolution [[39]], afavoreix respostes polítiques en situacions extremes.

El cas iranià va sorprendre per la procedència, i també per la virulència i l'impacte d'algun dels testimonis, fins i tot un de tràgic que va esdevenir icona de la resistència. Parlo de Neda Soltani [[40]], de 26 anys, que va morir abatuda a trets en una de les manifestacions a Teheran. El mòbil, en aquest cas, va permetre que les imatges de l'agonia de l'estudiant iraniana es pengessin a YouTube [[41]] i arribessin als informatius de les televisions del món. Novament, el mòbil, la xarxa social i el ressò global d'una realitat que el règim intentava silenciar als mitjans allà acreditats.

Els experts en comunicació van comparar l'Iran del 2009 amb l'Estat espanyol del 2004. Llavors, el març de 2004, els blocs encara eren un fenomen embrionari a l'Estat. No hi havia les xarxes socials d'ara, i la immediatesa d'Internet quedava reservada als mitjans de comunicació digitals. La versió oficial i interessada del govern de José María Aznar [[42]] va consistir en atribuir l'autoria de la massacre als trens de Madrid a ETA. Alguns mitjans de comunicació van plantejar els dubtes sobre la versió oficial, i en les hores prèvies a la celebració d'eleccions, les primeres en què s'enfrontaven Mariano Rajoy [[43]], candidat que rellevava Aznar, i José Luis Rodríguez Zapatero [[44]], es va produir una revolta ciutadana a les grans ciutats, principalment Madrid i Barcelona, convocada únicament a través dels mòbils per sms [[45]]. El famós Pásalo després dels atemptats de l'11-M a Madrid [[46]] és des de llavors un referent mundial d'organització massiva i espontània contra governs poc democràtics o en situació de crisi.

Regulacions i codis ètics

A l’Estat espanyol, els mòbils van ser l'eina de la resposta ciutadana contra la mentida oficial entre l'11-M i el 14-M de 2004. No hi havia gaire blocs, perquè la primera onada de les pàgines personals a Internet va aparèixer a partir del 2005. Des de llavors i fins avui ha estat imparable, si bé és cert que l'últim any les xarxes socials com Facebook i Twitter han esmorteït l'empenta de la blocosfera. Ara són eines compatibles, i l'hegemonia dels blocs ha passat a millor vida. A diferència de dictadures o democràcies poc exemplars com les esmentades de la Xina, Cuba i l'Iran, a Europa la xarxa és lliure. La blocosfera és lliure i el contingut dels blocs està sotmès a la lesgilació vigent. Una legislació del segle XX per a un fenomen del segle XXI.

Fa uns mesos a l'Estat espanyol, l’autor d’un bloc va ser condemnat a indemnitzar amb 9.000 euros la Societat General d'Autors i Editors (SGAE [[47]]) per comentaris ofensius. La sentència diu que, encara que l'administrador del bloc no és autor dels comentaris dels lectors, sí que n'és col•laborador. El catedràtic de dret constitucional de la Universitat Pompeu Fabra Marc Carrillo sosté que Internet, la plataforma de participació de la ciutadania que representa, "no pot quedar al marge de les regles jurídiques". Llegiu el seu article Internet: la resposta del dret a l'espai públic virtual [[48]].

A Catalunya, la blocosfera és molt dinàmica i nombrosa. No existeix cap cens, però hi ha més d'un centenar de portals i agregadors de blocs temàtics o territorials, i el boom del debat públic a través de les bitàcoles ha estat els últims anys espectacular. El juliol del 2007, a Londres, vaig proposar en un congrés sobre cultura i identitat catalana a l’era digital organitzat per la University of London Queen Mary [[49]] l’adopció d’un codi ètic pels blocs polítics en llengua catalana. El gener del 2008 vaig traslladar aquesta mateixa proposta a una taula rodona en el marc de les primeres jornades de la Catosfera, amb els periodistes Juan Varela i Vicent Partal [[50]], aquest últim un dels pioners de la xarxa . No va prosperar, la comunitat no l’accepta.

Però és que, a més, hi ha un problema afegit. ¿Com es garantirien els bones pràctiques al YouTube, al Twitter o al Facebook, en cas que els blocs haguessin acceptat el codi ètic? La comunitat internauta té al•lèrgia als controls, als auto-controls, a les regulacions, als censos, als decàlegs de bones pràctiques, als codis ètics o a qualsevol cosa que se li assembli. No en volen sentir a parlar perquè consideren que aquestes mesures qüestionen el principi fonamental de la llibertat d’expressió. Els blocs, entesos com a eines globals a l’abast de tothom, són una conquesta social, una fita democràtica, un triomf en la línia de la participació ciutadana, un pas més en la revolta digital que vivim. Els ciutadans de peu pla esperaven trencar el monopoli dels mitjans de comunicació, entesos aquests com a pilars de la llibertat, però vistos per determinada ciutadania crítica i formada com peces de l’engranatge del poder polític, econòmic i mediàtic.

Noves amenaces

Una de les principals amenaces per a la democratització que suposa Internet és l’exclusió d'una part de la població. A Catalunya ja són un 60% de les llars les que tenen accés a Internet. L’escletxa digital existeix a Catalunya. ¿I la meitat de la població catalana que no hi accedeix a la xarxa periòdicament? Hi ha territoris del nostre país on, encara, la connectivitat és una broma de mal gust. Sense accés no hi ha societat de la informació, i sense informació encara menys hi pot haver una societat del coneixement.

Una altra de les noves amenaces és la del control per part de les operadores i dels monstres globals, les companyies que controlen bona part de la xarxa. Cada vegada saben més de nosaltres, la nostra privacitat queda amenaçada. Saben què llegim, què comprem, on viatgem, què ens agrada, què escrivim, amb qui ens comuniquem... De l’ús que se’n pugui fer d’aquesta informació, de les nostres dades, dependrà el nivell de l’amenaça futura a possibles drets fonamentals. Cal garantir la llibertat per als continguts i els serveis, amb transparència. Julius Genachowski, president de la Federal Communications Commission (FCC[[51]]), capitaneja OpenInternet.gov [[52]], una iniciativa de l'executiu d'Obama per una internet més lliure. El front de la batalla és el principi de neutralitat de la xarxa, és a dir que les operadores i els propietaris no condicionin els continguts, plataformes o serveis vulnerant la llibertat. Bàsicament es tracta de garantir el principi de no discriminació.

Finalment existeix l’amenaça del control polític. Als Estats Units, per exemple, George W. Bush [[53]] va anunciar durant la seva presidència la creació d’un cens de blocs, i el sarau va ser monumental. Fixeu-vos la diferència entre Bush fill i Barack Obama [[54]]. L'actual president dels Estats Units va desbancar Hillary Clinton [[55]] en les primàries demòcrates i va acabar accedint a la Casa Blanca guanyant el republicà John McCain [[56]], convertint-se en el primer negre president de la primera potència mundial, gràcies a la xarxa i la seva capacitat de mobilització a través de les eines anomenades 2.0, és a dir, les xarxes socials o web participativa. Les aportacions dels ciutadans recollides per Internet van permetre a Obama competir electoralment amb els candidats que tenien més opcions de guanyar. Obama, el president d'Internet. El primer president global gràcies a la xarxa. Tot just obrir l'oficina com a president electe, el seu web Change [[57]] va demanar els currículums per als aspirants a formar part de l'administració Obama a la Casa Blanca [[58]].

Un gest inèdit a Europa. Una política inèdita a Europa. Participació i transparència (els compromisos electorals eren exposats al web). Per no esmentar aspectes aparentment de moda com l'ús de blocs, canal a YouTube, compte a Flickr i presència en altres eines com Twitter o Facebook. A Europa, els polítics hi han entrat, amb un plantejament més esnobista que convençut. La febre reguladora en el cas de la blocosfera també va arribar a Europa. El Parlament Europeu va rebutjar per només 45 vots la regulació dels blocs, i només a última hora va decaure un intent d'eurodiputats per obligar les operadores a tallar l'accés als internautes que es descarreguen continguts considerats "il·lícits".

Això sí, la Unió Europea ha creat un grup de treball per revisar les mesures amb què es protegeixen les dades personals que els internautes inclouen a xarxes socials com Facebook i MySpace. Penseu que la privacitat a la xarxa és una de les batalles importants, en part perquè la identitat digital és difícil d'esborrar. Les fotos d'adolescència que es pengen a la xarxa romandran per sempre, i seran fàcilment consultables per aquell responsable de recursos humans que anys més tard us farà una entrevista de feina. Cada cop més persones intenten eliminar de la xarxa episodis personals que apareixen en webs o xarxes i que són molt fàcilment localitzables a través dels potentíssims cercadors.

Els comentaris i l'anonimat

Els comentaris i l'anonimat són dues armes de confrontació a (i sobre) la xarxa. "La conserva avui a França es desenvolupa a Internet, com abans es feia als cafès", afirma [[59]] Pierre Assouline [[60]], considerat una institució del periodisme cultural europeu i autor del bloc La République des Livres [[61]], penjat a Le Monde [[62]]. Un dels problemes és precisament el de la conversa amb insults, és a dir, el dels comentaris. Al principi dels blocs no cali moderar els comentaris, perquè en el fons es tractava d'una conversa en petit comitè. D'un temps ençà, però, la moderació dels comentaris -és a dir, publicar-los després d'haver-los autoritzat- s'imposa pràcticament per obligació. Per no caure en l’etiqueta fàcil que Internet és un campi qui pugui i que no hi ha control, s'estableixen nous mecanismes per autoregular-nos en les converses virtuals.

La majoria de comentaris forassenyats són, lògicament, d'anònims. Covards o intoxicadors que s'escuden en l'anonimat i utilitzen la tecnologia com a trinxera per empastifar. De la mateixa manera que els diaris validen (o ho haurien de fer) la identitat d'aquells lectors que envien cartes al director, els blocs comencen a requerir les dades d'aquell que hi penja un comentari. Es tracta de preservar els principis d'aquesta conversa monumental que és la xarxa.

En la introducció del treball Audiencias participativas: los problemas de un espejismo. Actitudes de los medios de proximidad catalanes, dels professors Carles Ruiz (URL), Anna Nogué (ACN), Sonia González (UVIC), David Domingo (URL), Josep Lluís Micó (URL) i Pere Masip (URL), del qual en parlaré més endavant, es fa una referència al tema de la conversa a la xarxa. "La conversa va ser, en definitiva, un mètode de pensament, l'encarnació de l'essència de la Il·lustració. A través de l'intercanvi de diversos punts de vista, es van enderrocar els fonaments de l'antiga societat i es van projectar els nous pilar (Craveri, 2003). Més de dos-cents anys després, la web 2.0 torna a donar protagonisme a la conversa social, fet que provoca entre alguns autors el més gran entusiasme quant a revitalització de la democràcia, gràcies a l'allau deliberatiu que les noves tecnologies de la informació i de la comunicació possibiliten. Altres autors, en canvi, es mostren recelosos, i consideren que ens trobem submergits en un "règim cultural-comunicacional" (Fumaroli, 2007). (...) Ens trobem, segons Fumaroli, davant de "democràcies comercials".

"La qüestió se centra en el debat sobre si les noves tecnologies fomenten la democràcia o el mercat, al ciutadà o al consumidor. Sunstein, un autor que ha analitzat la situació de la llibertat d'expressió a Internet i el seu vincle amb la democràcia, ho formula de la següent manera: «El compromís amb la sobirania del consumidor pot comprometre la sobirania política si, per exemple, les lliures eleccions dels consumidors condueixen a una insuficient comprensió dels problemes públics, o si dificulten l'existència d'una culñtura compartida o deliberativa. Si confonem la sobirania del consumidor amb la sobirania política, generarem seriosos problemes.» Per tant, allò important no és si es diuen coses, sinó què es diu i com es diu. No n'hi ha prou amb el simple soroll viatjat per Internet, perquè, com afirma Sartori, "el soroll és irrellevant per a la democràcia".

Periodisme ciutadà

El consumidor ja no és passiu, sinó actiu. El lector, oient o telespectador no es queda quiet esperant que els mitjans li dictin què és notícia i que no. No es limita a enviar una carta al director per si té a bé de publicar-la, o trucant a programes de ràdio i televisió per si obté el regal de 20 segons per dir-hi la seva. Gràcies a Internet, participa i genera els seus propis continguts. La web 2.0, amb eines gratuïtes, fàcils i globals, ha posat a l'abast de milions d'internautes de tot el món la capacitat de plantar cara als mitjans de comunicació, i, en conseqüència, al periodisme tradicional. "A Internet, cada ciutadà pot ser un reporter", sosté Matt Drudge [[63]], el primer que va publicar a la xarxa els informes de l'escàndol de la becaria de la Casa Blanca Monica Lewinsky [[64]].

En aquest context de revolta digital, de crisi del sector de la comunicació i de temps difícils per a l'economia global, ha aparegut el fenomen de l'anomenat periodisme col·laboratiu [[65]] o ciutadà [[66]]. També se'n diu periodisme 3.0, ja que, segons Juan Varela [[67]], "els ciutadans s'han apropiat de la informació a través dels mitjans socials". A part de les eines digitals i les crisis esmentades, el fenomen s'explica per "la manca de credibilitat de la premsa tradicional i el qüestionament de l'objectivitat".

No estem davant d'una revolució mediàtica, sinó democràtica, sosté Varela. Però és innegable que en aquestes circumstàncies s'ha produït una disputa entre la figura del periodista entès com fins fa uns anys i del ciutadà com a receptor i consumidor passiu. Els ciutadans, primer a través dels blocs i després per altres vies, ens han deixat als periodistes en evidència. Errors o enfocaments equivocats o malintencionats reben la ràpida resposta per part de la comunitat internauta. L'exercici del periodisme, des dels mitjans tradicionals, està a examen permanent, gairebé en temps real, i amb una dificultat afegida com és la immediatesa.

Del riu Hudson a l'estació de Sants

Els periodistes ja no som els primers en arribar als llocs dels fets. Els ciutadans, dotats amb telèfons mòbils que enregistren vídeos i capten fotografies, hi són quan arribem. Els testimonis que fins ara recollien les càmeres de televisió han fet un pas més. No es queden aturats esperant que arribin les càmeres, sinó que s'avancen i pugen els vídeos a YouTube i les fotos a Flickr o Twitter. Tot des del mòbil, tot molt més fàcil que no pas els processos sovint farregosos i lents amb què han de treballar els professionals. La primera fotografia [[68]] de l'avió d'US Airways que el 15 de gener de 2009 va haver d'aterrar d'emergència sobre el riu Hudson a Nova York [[69]] la va penjar un jove, Janis Krums, a Twitter amb el seu iPhone [[70]]. Krums va rebre prop de 50.000 consultes aquell dia, i actualment acumula prop de 6.000 seguidors al Twitter.

Twitter és l'eina per excel·lència del microblogging [[71]]. Permet enviar missatges en 140 caràcters, enllaços a webs o fotografies, i fa la funció de missatgeria instantània perquè afavoreix la conversa amb els seguidors. Es pot fer en moviment (amb el telèfon mòbil) o des de l'ordinador de taula. Molts blocaires han fet el pas al Twitter i compatibilitzen les dues i més eines. És un estil de fer bloc més compulsiu, directe i curt. Els polítics, que tenen poc temps per escriure apunts llargs i reflexionats, opten per anar explicant la seva activitat diària via Twitter. També ho fan els superusuaris de la xarxa, periodistes o ciutadans, en combinació amb el bloc tradicional, Facebook, Flickr, etcètera.

El 25 de setembre de 2009 es va produir un nou episodi de caos al servei de rodalies de Barcelona, concretament a l'estació de Sants. Un grup de passatgers immigrants que fugia de la policia va entrar al túnel de Sants i va obligar a tallar la circulació dels trens en hora punta [[72]]. Per què esmento aquest episodi, aparentment menor? Perquè han estat els ciutadans que hi eren dalt del tren o a l'estació els primers que han alertat d'aquell caos a través de Twitter [[73]]. Quan els testimonis de les notícies canvien el seu rol, el seu comportament, els periodistes ens veiem obligats a modificar també el nostre modus operandi.

Ho explica molt bé la periodista Maria Font, redactora de BTVNotícies en l'apunt del bloc de la redacció de l'emissora pública barcelonina [[74]]. Com els periodistes de BTV van cobrir aquesta notícia, a partir i amb el suport dels ciutadans tuitaires que anaven explicant que veien, feien o senzillament la seva indignació com a usuaris patidors del transport públic. Rafael Luján [[75]] assegura que aquest episodi ha servit per convèncer els periodistes de la redacció de l'emissora de la importància de Twitter. BTV funciona amb una redacció d'informatius integrada per la televisió i el web [[76]].

Del parar l'orella al tuitejar

Són periodisme els testimonis dels ciutadans? Poden els ciutadans suplantar l'ofici de periodista? Pot el periodisme rigorós donar l'esquena a la contribució dels ciutadans? És possible la convivència entre periodistes i ciutadans en l'era de la sobreinformació?

En l'era en què la civilització genera i consumeix més informació que mai, en l'època de la sobreinformació (i ull, perquè un excés d'informació pot abocar a la desinformació), el periodista ha d'entendre que el seu ofici requereix d'uns nous mètodes. La polivalència de la qual parlarem més endavant no és l'únic canvi de xip que s'imposa. Fer periodisme avui té molt a veure amb saber destriar el gra de la palla, a escollir les fonts adequades i saber parar l'orella. Quan vaig començar a fer de periodista, aviat farà vint anys, una de les meves tàctiques era anar als bars, tafanejar i parar l'orella a les converses dels cafès i casinos de poble. Per allà circulava molta informació, encara més rumorologia, i sobretot un pols ciutadà que donava pistes sobre allò que interessava la gent del carrer. Esmorzar fora de casa ha estat, en el meu cas, un dels millors exercicis de periodisme. Lectura de diaris, conversa amb la gent i posar les antenes ben posades. En el cas de la informació de proximitat, del periodisme comarcal que se'n deia, aquest era un procediment imprescindible. Vagi a un poble, entri al bar i faci...

Si ara amb la conversa de cafè no n'hi ha prou, cal ser allà on els ciutadans del segle XXI fan la conversa virtual, és a dir, a les xarxes socials. La rapidesa amb la qual circulen novetats, campanyes i amb què es comparteixen continguts és espectacular. És el cas de l'heroic aterratge forcós sobre el riu Hudson a Nova York o dels testimonis del caos a l'estació ferroviària de Sants, a Barcelona. Cal enviar periodistes al Hudson i a Sants, però també cal tenir les antenes ben posades allà on els ciutadans, alguns amb pretensió (legítima, però equivocada) de suplantar els periodistes, debaten, comparteixen i s'hi relacionen. Els mitjans de comunicació no poden donar-hi l'esquena. Té el valor que té (immediatesa, frescor, subjectivitat...), però s'ha de complementar amb la feina seriosa del periodista. Incorporar aquestes noves expressions de participació, saber administrar l'allau d'experiències personals que la ciutadania aboca cada minut a la xarxa, i, sobretot, entendre que la convivència és l'única sortida a l'atzucac per evitar un fals dilema entre periodisme ciutadà i periodisme tradicional. El primer aporta al segon, però sense el segon no hi ha periodisme creïble i de referència.

La premsa comarcal hi desconfia

Catalunya té un panorama comunicatiu molt ric en mitjans de proximitat. Emissores de ràdio i televisió nascudes el 1979 amb els primers ajuntaments democràtics. Periòdics comarcals de principis dels vuitanta molt arrelats al territori. I una llarga tradició de publicacions gratuïtes i de periodicitat heterogènia. La diversitat mediàtica ha generat una oferta potent de mitjans locals i comarcals, en la majoria dels casos amb un compromís molt lligat a la llengua pròpia i el restabliment democràtic. L'Associació Catalana de la Premsa Comarcal [[77]] va concedir el seu tercer premi de recerca universitària a l'equip coordinat per Pere Masip i Josep Lluís Micó, de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. La convergència comunicativa a la premsa local i comarcal: noves perspectives per a la informació, és el treball que han enllestit el maig de 2009, amb una conclusió pel que fa a l'anomenat periodisme ciutadà i la participació dels lectors prou contundent: "Els mecanismes de participació de l'audiència no estan generalitzats entre els mitjans de proximitat catalans, especialment entre els més modestos. Fins i tot un pecentatge elevat d'entrevistats qüestiona la utilitat i eficiència d'aquest tipus d'iniciatives, fins al punt de confessar que en ocasions són motiu de problema, especialment derivats de la presència d'insults i comentaris improcedents, la qual cosa fa necessària la seva moderació i, per tant, destinar-hi recursos. Entre els entrevistats hi ha unanimitat en rebutjar la denominació "periodisme ciutadà". El periodisme, al·leguen, l'exerceixen els periodistes, no el públic."

Aquest és el resum de la mala (o inexistent) relació entre els mitjans locals i comarcals i el fenomen emergent del "periodisme ciutadà". Els mitjans i professionals de proximitat qüestionen la utilitat i senten recel per les conseqüències legals que poden generar sobretot els comentaris dels lectors apareguts als seus webs i encara menys es plantegen beneficiar-se d'altres formes de participació ciutadana més enllà dels comentaris. El mateix treball, però, posa de manifest que encara hi ha mitjans de proximitat a Catalunya que observen les edicions digitals com un competidor.

La polivalència i el model ACN

"Assistim preocupats a l'augment en les redaccions dels mitjans de la percepció que la manera tradicional de fer periodisme està arribant a la seva fi. O com a mínim, s'enfronta a altres formes de fer periodisme." Així comença el treball dels professors Koldobika Meso Ayerdi [[78]] i Javier Díaz Noci [[79]], de la Facultat de Ciències Socials i de la Comunicació de la Universitat del País Basc, titulat Futuro incierto para el periodismo romántico. Periodistas y consumidores confunden sus roles en el ciberperiodismo [[80]]. L'estudi és del 2006. Tres anys són una eternitat. Tot i això, Mesi i Díaz Noci ja anunciaven aleshores: "El periodisme professional adverteix que se li escapa la gestió de l'espai públic i que ha de compartir-lo amb qualsevol ciutadà del carrer; gent que no dubta en utilitzar un munt d'eines al seu abast per escriure amb plena llibertat sobre qualsevol material. Els mitjans han de tenir en compte que a partir d'ara poden trobar molta més competència, i contra la qual és molt difícil lluitar." Si els periodistes han perdut l'exclusivitat d'informar, sorgeixen "noves concepcions del periodisme, com el periodisme participatiu, el periodisme ciutadà, el periodisme alternatiu i moltes més formes de periodisme."

L'èxit dels nous formats d'informació s'explica, segons Meso i Díaz Noci, per aquests motius:

-La gent comença a sentir-se insatisfeta amb els mitjans tradicionals de comunicació i/o cerca mitjans no convencionals i dinàmics, que coincideixin amb els seus gustos.

-Les noves tecnologies faciliten no només l'accés més ràpid i àgil a la informació, sinó el cobrir la mateixa informació des del lloc dels fets, convertint l'espectador en periodista.

-Preponderància de l'autor. La gent vol entrar a formar part en els mitjans, participar en la realització de cadascun dels continguts. Fins i tot per als usuaris més novells en el mitjà, les dificultats de publicació a Internet són mínimes.

-Les barreres de caràcter econòmic i de distribució que impossibiliten l'accés del gran públic a aquest tipus de continguts són superades.

-Són independents de l'espai i del temps. Sembla que s'està començant a complir la tan desitjada descentralització.

-Aquests nous formats, oberts a qualsevol tipus d'emissor, fan que avui es converteixin en una eficaç alternativa a l'extens monopoli mediàtic.

La informació aportada pels ciutadans, però, "haurà de ser depurada, investigada, comprovada i presentada de la millor manera possible, Potser algun mitjà hagi de reinventar-se, utilitzar tota mena de suports per a utilitzar la seva pròpia informació; no desapareixerà, però es veurà obligat a canviar." I aquí enllaça l'anterior apartat del periodisme ciutadà amb aquest de la polivalència i el multimèdia. Apuntaven els professors bascos: "En contra dels molts auguren la nostra desaparició, al màxim a que podem arribar a afirmar és que el periodista del futur haurà de convertir-se en un professional polivalent, capaç de cobrir un esdeveniment noticiós, de recollir del lloc dels fets i d'enviar en directe imatges, veus i testimonis."

Nous perfils professionals a Catalunya

A part del periodisme ciutadà i de la revolució digital, entra un altre factor en escena: el procés de convergència, un fenomen amb repercussions empresarials, tecnològiques i professionals. Nous perfils professionals i polivalència del periodista a Catalunya: mapa de situació és el treball dels professors Carlos Scolari [[81]], Héctor Navarro, Hugo Pardo i Josep Lluís Micó, doctors i membres del Grup de Recerca d’Interaccions Digital (GRID [[82]]) de la Universitat de Vic, publicat el 2007 [[83]]. Apuntava que en els mitjans petits la polivalència és un fet assumit: "Hi ha formes diferents de viure la polivalència del/de la periodista. En els mitjans petits, aquest professional sempre ha estat polivalent. El/la periodista dels nous mitjans en línia també assumeix la polivalència de manera natural. Però en els mitjans tradicionals de grans dimensions, aquest procés (el/la periodista acumula més i més funcions) encara està obert i sovint resulta conflictiu. És a dir, actualment es caracteritza per la seva naturalesa inestable. Alguns dels professionals entrevistats en aquesta recerca expressen la seva preocupació perquè saben que s’estan allunyant progressivament del fet noticiable. Cada cop més, el/la periodista tendeix a informar sense sortir de la redacció. Moltes vegades, les tasques per verificar les dades i contrastar les fonts es fa en línia. Els periodistes nadius digitals dominen la tecnologia, s’adapten fàcilment a l’entorn productiu i tenen la capacitat per treballar per a diferents mitjans i amb llenguatges variats. Els periodistes migrants digitals són professionals obligats a reciclar-se, a aprendre com funcionen els nous instruments de treball i a assimilar les lògiques productives."

L'estudi del Grup de Recerca d'Interaccions Digital (GRID) proposa la classificació de tres tipus de polivalència:

• Polivalència tecnològica: el professional de la informació utilitza instruments (programari i maquinari) que li permeten produir i gestionar continguts en diferents suports. Per exemple, el o la periodista domina alhora programes d’escriptura, de retoc fotogràfic, sistemes d’edició no lineal de vídeo, programari per a la gestió de xarxes, bases de dades, etc.

• Polivalència mediàtica: el professional de la informació dissenya i produeix continguts en alguns (o tots) dels formats següents: escrit, àudio, gràfic, vídeo i interactiu. Per exemple, el o la periodista, després de cobrir un esdeveniment, prepara un text escrit (per a la premsa i/o el diari en línia), una intervenció radiofònica i edita el vídeo per transmetre’l per televisió. Aquesta polivalència exigeix competències tecnològiques (coneixement dels instruments tècnics) i semiòtiques (coneixement dels llenguatges dels diferents mitjans).

• Polivalència temàtica: el professional de la informació s’ocupa d’elaborar informacions per a seccions diferents (esports, política, cultura, etc.). Per exemple, el mateix periodista cobreix esdeveniments molt variats, des d’un partit de futbol fins a un acte polític.

La convergència empresarial

Posterior al treball del GRID és l'article publicat a Quaderns del CAC [[84]] pels professors Pere Masip i Josep Lluís Micó, de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, en el context del projecte de recerca Convergencia digital en los medios de comunicación-profesionales i titulat El periodista polivalent en el marc de la convergència empresarial. Abans d'analitzar la implicació empresarial de la convergència, posen damunt de la taula una (altra) classificació del periodista polivalent i multimèdia, distingint tres graus de polivalència:

• Grau 0. Periodista monomèdia i no polivalent. El periodista treballa exclusivament per a un mitjà i realitza una única tasca (redacció, fotografia...)

• Grau 1. Periodista multimèdia i no polivalent. El periodista treballa per a més d’una plataforma i efectua la mateixa labor en cadascuna d’elles (producció, edició...)

• Grau 2. Periodista monomèdia i polivalent. El periodista treballa per a un únic mitjà, però hi du a terme diverses feines (redacció, edició...)

• Grau 3. Periodista multimèdia i polivalent. El periodista treballa en diversos mitjans i elabora material per a les diferents plataformes i fa tasques corresponents a diverses disciplines periodístiques (redacció, fotografia, edició, locució...)

Masip i Micó recullen les reserves d'alguns professionals, que hi són i no es poden pas amagar, sobre la figura del periodista polivalent i les redaccions integrades. Hi ha crítiques de caire professional i d'altres de laborals i jurídiques. Són aquestes:

•Homogeneïtzació dels discursos.

•Cultures periodístiques diferents.

•Diversitat de llenguatges i perfils.

•Empobriment de l'estil i dels codis narratius.

•Empitjorament de les condicions de treball.

•Reducció de les plantilles.

•Falta de reconeixement professional i econòmic.

•Convenis laborals i taules salarials diferents.

•Gestió dels drets d'autor.

"La resistència als canvis és habitual en qualsevol organització. Les millors tàctiques per superar-la inclouen la formació i un lideratge clar, que pot anar acompanyat d’una certa capacitat de persuasió. Perquè la innovació s’implanti convenientment, és clau l’habilitat dels responsables de les empreses per involucrar-hi els periodistes, tot comunicant-los l’objectiu del procés i fent-los partícips del procediment. És clau que la plantilla observi la transformació com una oportunitat que li facilitarà la feina en el nou context mediàtic, i no pas com una mesura econòmica imposada per reduir personal i minimitzar costos a qualsevol preu." Masip i Micó recullen el testimoni del periodista multimèdia de la BBC Ben Hammersley [[85]], que "assegura que les empreses confonen la convergència amb una drecera per obtenir el mateix rendiment informatiu (o, fins i tot, més) amb menys personal (i, per tant, menys despeses). I aquí rau el problema. Tot i la seva experiència, Hammersley considera que no és possible exercir un bon periodisme treballant per a més de dos mitjans alhora, sobretot si un d’ells és la televisió, un suport que, segons ell, exigeix més dedicació. El professional té al seu abast múltiples eines multimèdia, però no les ha d’emprar totes simultàniament, sinó que, en cada instant, ha de saber determinar quina és la més adequada per explicar una història".

Les conclusions de Masip i Micó sobre la convergència empresarial i la figura del periodista polivalent tenen molt a veure amb el context actual de crisi. "Si es vol aconseguir que qualli una innovació com aquesta, s’ha de transformar el model empresarial i impulsar un nou patró periodístic basat en la qualitat informativa i el desenvolupament de fórmules imaginatives per captar ingressos. Malgrat la posició més conservadora, aquesta solució no sempre està present en els mitjans d’estructura clàssica. En qualsevol cas, el remei és incompatible amb la reducció de les plantilles –tot i que, en ocasions, sí que caldria racionalitzar la dinàmica d’algunes companyies– i la cerca de resultats a curt termini." Alguns grups de comunicació potents aprofiten la reconversió i l'aposta per la convergència com una oportunitat per retallar plantilles. No és el cas dels mitjans més menuts. "Als mitjans més humils, tant la generalització del perfil del periodista polivalent com la implantació de les redaccions integrades solen obeir a una necessitat, que, com dicta el tòpic, es reconverteix en virtut. Una necessitat que pot garantir que prosperi un projecte, encara que pugui erosionar-ne la qualitat.

La convergència, en qualsevol de les seves modalitats, és, sense cap mena de dubte, un aspecte central de la indústria periodística actual. Tanmateix, estem davant d’un fenomen erràtic, que no genera consens i que no ofereix un model únic d’aplicació universal. A més, cal afegir-hi la dificultat de mesurar l’èxit de les iniciatives endegades. N’hi ha prou amb tenir en compte un hipotètic augment dels ingressos publicitaris? Una reducció de costos en l’explotació? O s’han de valorar criteris qualitatius i de millora dels processos i formes de treballar? La resposta no és senzilla ni excloent, tot i que semblen prevaldre- hi els indicadors econòmics, especialment en èpoques de crisi com l’actual."

Els mateixos professors han coordinat el treball La convergència comunicativa a la premsa local i comarcal: noves perspectives per a la informació, recerca universitària en què també hi han participat David Domingo (URV), Sonia González (UVIC), Anna Nogué (ACN) i Carles Ruiz (URL) i que, enllestit el maig de 2009, posa de manifest que les dificultats i reticències dels mitjans de proximitat escrits en el procés de la convergència de plataformes i l'aplicació del periodisme multimèdia o polivalent. Les redaccions integrades funcionen amb periodistes que indistintament elaboren continguts per a qualsevol plataforma. En la premsa de proximitat catalana encara són una excepció, si bé cada cop es van imposant més a nivell global.

ACN, deu anys de polivalència

L'Agència Catalana de Notícies [[86]] -de la qual actualment en sóc el director- és de les poques empreses periodístiques que funciona des dels seus orígens (setembre de 1999) amb periodistes multimèdia o polivalents. L'agència nacional ha estat pionera en tots els aspectes. Es va crear a i des d'Internet quan la xarxa començava a implantar-se, amb unes dificultats de connectivitat i una amplada de banda que poc tenen a veure amb l'actualitat. Això va generar una certa incomprensió. També per l'aposta del periodista multimèdia, que en el cas dels mitjans comarcals era més tolerable perquè els seus periodistes estaven acostumats a fer més d'una funció: escriure i fotografiar, per exemple. La descentralització i el teletreball també van ser una dècada enrere una aposta trencadora. La majoria dels periodistes treballaven des del territori, al lloc de la notícia i des de casa, a través d'una redacció virtual. Durant aquests anys, doncs, hi ha hagut una evolució important. De la incomprensió a l'enveja, i són altres les agències i empreses periodístiques les que imiten el model ACN. [[87]]

A l'ACN, la polivalència es concep en el seu sentit més ampli: domini tècnic de tots els formats, però també polivalència per assumir qualsevol temàtica informativa i adaptació mental per projectar la informació a través de les diferents plataformes. Un redactor, quan afronta el repte de treballar per a l’ACN, rep una motxilla que incorpora les seves eines de treball (un ordinador portàtil, un telèfon mòbil, un minidisc per enregistrar so digital, un micro, una càmera de fotos i una càmera de vídeo). Cal una etapa inicial d’adaptació, per conèixer el sistema i el material; però, complementàriament, l’ACN ofereix formació als redactors amb cursos de fotografia i vídeo, per tal de garantir la qualitat del producte audiovisual.

L’actual generació de periodistes que surt de les facultats de comunicació ja s’ha format en l’era digital i, per tant, adquireix amb una facilitat sorprenent la destresa tecnològica. Es converteixen ràpidament en redactors multiformat, capaços d’elaborar i adaptar la informació als diferents suports (escriure un text, adjuntar un tall de veu i unes fotos i, si s’escau, enregistrar un vídeo, semieditar-lo i posar-lo també a la xarxa). Així, doncs, tots ells són capaços de fer front a qualsevol format amb absoluta naturalitat i d’assumir també funcions que fa un temps corresponien als tècnics, ja que l’opció digital ha facilitat moltíssim els processos tecnològics i permet fer-se càrrec d’aquestes tasques sense grans dificultats. Llavors s’haurà de determinar quan cal fer tots els formats i quan no; quan ho farà tot un sol redactor i quan tindrà suport; quan és raonable aprofitar un senyal institucional de vídeo o quan això en qüestionaria el resultat. Saber-ho fer tot no vol dir haver-ho de fer tot sempre; vol dir poder assumir qualsevol rol en el procés informatiu. I això té un valor infinit: dóna un marge de maniobra i una llibertat d’acció exemplars. Tenir capacitat per poder servir una informació en tots els formats —si convé— dóna, sens dubte, una autonomia envejable i multiplica enormement la potencialitat d’un periodista.

Posem com a exemple casos concrets dels redactors que treballen des del territori. És fàcil que topin casualment amb un accident de trànsit i té un gran valor que, a més d’informar-ne, puguin prendre’n imatges fotogràfiques o de vídeo; o que es trobin a pocs quilòmetres d’on ha caigut la primera i inesperada nevada; o que assisteixin a un acte de cobertura senzilla, a una distància considerable, que no justifiqui el desplaçament de dues persones. Si s’ha declarat un incendi important o s’ha ensorrat un edifici habitat, està clar que serà oportú enviar-hi dues persones per tal que puguin fer paral·lelament fotos i vídeos de situacions dinàmiques i es coordinin per anar passant els documents sense desatendre els esdeveniments. Contràriament, segur que hi ha moltes rodes de premsa en espais recurrents i per protagonistes habituals de l’actualitat, per exemple, en què la fotografia té poc valor informatiu i, a més, es pot fer amb comoditat perquè la situació és estàtica. Però, com s’ha dit, la polivalència no es limita només a dominar la tècnica. Cal preparar mentalment el periodista perquè aquesta adaptació sigui també semiòtica, amb domini i consciència del llenguatge de cada mitjà. L’objectiu és que la feina del periodista es rendibilitzi al màxim i que la feina intel·lectual del redactor es difongui llavors de la manera més completa (en tots els formats) i a través del màxim de plataformes possibles, sempre posant la tecnologia al servei dels continguts i invertint esforços en aquest sentit, perquè el procés que ha de seguir el redactor o l’editor sigui el més senzill i àgil possible.

Per tant, quan un periodista de l’ACN cobreix un fet informatiu no tan sols ha d’exercitar la seva habilitat tecnològica per servir amb professionalitat la informació en tots els formats, sinó que també ha de preveure quin títol hi posarà i avaluar si estarà justificada una alerta informativa via SMS (servei de missatgeria a través de la telefonia mòbil), amb la urgència que això suposa (imaginem que en una roda de premsa s’anuncia per sorpresa una dimissió important); ha de tenir present quin tall de veu adjuntarà per ser útil als mitjans radiofònics i pensar quina imatge il·lustrarà adequadament la informació; ser conscient que les ràdios marquen els horaris de lliurament perquè han de disposar del text i del tall de veu amb l’antelació suficient per incloure’ls als informatius; i, depenent de la magnitud de la notícia, tenir present que les fotos tampoc no poden trigar gaire perquè els diaris digitals ja no poden esperar com els de paper. En coordinació amb l’editor, el redactor és responsable de seguir un procés correcte per ser útil en l’amalgama d’abonats que esperen la informació de l’agència.

La immediatesa sempre ha anat lligada als continguts periodístics, però ara n’ha arribat a l’extrem. El periodista ha de marxar de la roda de premsa, del fet imprevist o de l’acte que ha cobert a punt de passar la informació amb agilitat. La tecnologia ho fa possible. Un periodista pot estar en contacte amb la redacció, des d’una roda de premsa, una conferència, un incendi o la lectura pública d’una sentència, i en temps real comunicar la notícia a través del telèfon mòbil, un programa de xat o un simple SMS; fins i tot, un redactor de l’ACN pot publicar-la en temps real, a través de l’ordinador portàtil, amb una targeta de telefonia mòbil de tercera generació (3G) o, si no pot ser, a través del mòbil per infrarojos. El periodista ha de saber que el seu treball arribarà directament als consumidors dels mitjans abonats que publiquen informació de l’ACN amb automatisme (via sindicació de continguts RSS, en el cas d’internet) o als lectors del propi portal de l’agència (periodistes, bàsicament, però també internautes en una època en què els ciutadans volen estar hiperinformats).

L’avanç tecnològic indica que aquest panorama de plataformes s’enriquirà —més que no pas es reduirà—, i la lògica empresarial impedeix pensar a duplicar esforços i segregar equips de professionals en funció d’una demanda cada cop més diversificada. No seria rendible ni lògic que un equip es fes càrrec de les notícies que s’hauran de distribuir per SMS, al marge dels professionals que han generat originàriament la informació. També seria insostenible, des d’aquest punt de vista, que una persona es dediqués exclusivament a fer una cerca de totes les notícies que s’han publicat en un dia per empaquetar-les i enviar-les a través dels butlletins específics. A l’ACN, l’editor de la notícia és qui codifica cada informació de manera que es distribueixi per les plataformes adients en cada cas, a partir d’un programa informàtic que ho fa possible. Aquest sistema trenca l’esquema clàssic de l’agència de notícies, en què el paper del periodista que elaborava la informació era aliè al procés de distribució. En aquest sentit, l’ACN és una agència moderna, amb una visió innovadora, del segle XXI, que viu en l’era digital sense tenir les hipoteques de l’època del teletip.

Reivindicació del bon periodisme

La immediatesa, la col·laboració-pressió dels ciutadans, la digitalització, la convergència empresarial, la incertesa dels models de negoci a la xarxa, les penúries econòmiques d'empreses amb la caiguda espectacular de la publicitat, una certa desorientació dels mitjans i els grups sobre quin model seguir i, per acabar-ho d'arrodonir, una dependència generalitzada respecte les administracions i poders fàctics. No podria ser pitjor el panorama. Diaris amb llarga tradició acomiaden o prejubilen periodistes veterans. Mitjans més nous imposen internament sense gaire capacitat de seducció la polivalència com una fugida endavant, a la desesperada. I les condicions laborals són les que són...

Té sentit, doncs, exercir el periodisme? Té futur? Malgrat les dificultats, malgrat les necrològiques pròpies que anem escrivint i publicitant, malgrat que sigui un ofici amenaçat... sí. En l'era de la sobreinformació, amb l'allau de missatges i l'excés de soroll, el paper del periodista és més necessari que mai. Cal reivindicar el paper del periodista. És a dir, el rigor i la credibilitat. Sí, la credibilitat. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar les noves generacions de periodistes, els nostres companys de feina, a triar i remenar enmig de tanta informació. L’excés d’informació és desinformació, repeteixo. Els periodistes som els primers que hem de fer autocrítica i som els primers que hem d’assumir els nous reptes. I, per tant, els periodistes no podem continuar amb paràmetres del segle XX quan ja som en el XXI. El periodista és més necessari, és més útil i té un repte important en aquesta societat i en aquesta era digital. En el pas de la generació Gutenberg a la generació Internet el periodisme és més útil que mai. I no ens enduguem enganys: una cosa és el periodisme i una altra cosa és el “periodisme ciutadà”. Són coses diferents. Està molt bé que el ciutadà sigui una font més d’informació i pugui generar continguts, però el periodisme és una altra cosa.

El fotoperiodisme s'està morint. "Ja és mort...", sentencia Jean-François Leroy, el director del festival Visa pour l'Image de Perpinyà [[88]]. Leroy lamenta la falta d'ambició de la premsa d'avui: "Cada cop tenim més dificultats per muntar trenta exposicions. No ens havia passat mai en els 21 anys d'existència del festival." És cert que corresponsalies a l'estranger i fotoperiodistes enviats especials han anat minvant els últims mesos, especialment amb la crisi. Però, en canvi, han estat les imatges d'un fotoperiodista pràcticament coincidint amb les afirmacions de Leroy les que marcaven l'actualitat i el debat públic a Catalunya, a finals d'agost del 2009. Les fotos de prostitució als carrers del centre de Barcelona publicades a El País [[89]]. Imatges que podria haver captat un ciutadà, potser sí. Però que fetes per un fotògraf i publicades en portada i en doble plana interior per un rotatiu de referència com El País donen una dimensió molt diferent al cas. La força del periodisme i dels mitjans, encara és vigent. Difícilment s'hauria produït un debat mediàtic i polític sobre les xarxes organitzades de prostitució als carrers de Barcelona de l'abast d'aquesta polèmica, fins al punt que l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, va haver de demanar reformes legals al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, per fer-hi front i combatre-les [[90]]. És, o no, potent el periodisme? Tenen o no, infuència, els mitjans tradicionals encara?

La clau, novament, no és el suport o la plataforma. La clau de tot plegat són els continguts, la seva qualitat i l'esperit periodístic, crític, rigorós i autoexigent que hi ha al darrere. Cal ser als llocs. Sortir de la redacció, fer carrer. Moltes redaccions s'han acomodat, i els seus periodistes viuen de gestions telefòniques, de mirar el correu electrònic per imprimir-se els comunicats i les notes de premsa oficials, de consultar el material d'agències i de navegar webs poc rigoroses però que sovint els acaben condicionant. A la redacció hi ha d'haver periodistes. Estructura organitzativa i professionals encarregats d'unes determinades feines de taula. Però no té cap sentit que els periodistes només sortin de la redacció per dirigir-se a rodes de premsa en què pocs pregunten o compareixences públiques on ni tan sols estan permeses les preguntes, una mala pràctica dels polítics d'aquest temps. No acceptar ni preguntes. S'imposa la necessitat de fer preguntes, totes les que calgui. I de sortir al carrer, de veure i viure les coses, perquè allò que es viu s'explica millor. D'anar als llocs i explicar-ho, que deia Ramon Barnils [[91]]. L'excepcional Barnils [[92]]. O ho deixarem tot en mans dels ciutadans que volen fer de periodistes? O és que algú s'ha pensat que ciberperiodisme vol dir fer les coses des de la virtualitat, sense moure el cul de la cadira ni deixar-se endur per una mínima i saludable curiositat? Com va dir recentment la presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, Rosa María Calaf [[93]]: “En el fons, hem posat la informació al servei de la tecnologia en lloc de la tecnologia al servei de la informació." Es tracta de recuperar el paper central del periodista.

La passió de Mònica Terribas

La directora de Televisió de Catalunya Mònica Terribas [[94]] va rebre el segon Premi Quim Regàs de periodisme el 2 de juny de 2009 en un acte al Parlament de Catalunya [[95]]. El discurs de la periodista, que precisament l'any passat va pronunciar la lliçó inaugural en aquesta mateixa facultat, va encisar alguns companys de professió que hi eren. Deia Terribas: "(...) és més necessari que mai advertir que els principis professionals i les raons de lògica empresarial no sempre regeixen les decisions que es prenen en el nostre entorn. Els interessos dels grups mediàtics i les pressions interessades, polítiques o no, encara estan massa presents en el dia a dia. És més important que mai que aquells qui ocupem en aquests moments llocs de més o menys responsabilitat en els mitjans tinguem clar que no renunciarem als principis professionals, a les nostres obligacions socials i a la nostra devoció a un ofici que vol ajudar els altres a entendre el món. Ja fa massa temps que companys nostres, teòrics o no, adverteixen dels perills que amenacen el nostre ofici en mans dels interessos econòmics i polítics. I així anem, qui dia factura, any empeny?, qui permet ingressos, emmudeix la crítica?, qui reporta guanys o falses exclusives, es guanya una glòria de titular que cada dia està més lluny de la investigació i de les autèntiques raons del perquè de les coses. I tanquem els ulls. Però ja no tenim més temps per mantenir aquesta actitud."

"És la nostra responsabilitat no permetre que el talent s'esfumi, no permetre que s'aprofitin les circumstàncies econòmiques per debilitar la força del nostre ofici, no permetre que els somnis quedin sotmesos als comptes de resultats. No podem mirar cap a una altra banda quan veiem que els grups de comunicació sotmeten el nostre ofici a precarietats intolerables per fer més guanys. Ara són temps complicats per a tots, per als qui han arriscat els seus diners a les empreses i per als qui hi treballem per fer-les fortes i ambicioses. Tots hi haurem de sacrificar alguna cosa. Però no deixem que el que se'n vagi muntanya avall sigui la capacitat de creure en el periodisme com a eina de cohesió social i creixement col·lectiu. Aquest principi de servei ha de regir la nostra activitat, sigui quina sigui la titularitat del mitjà per al qual treballem."

"Una altra responsabilitat és traslladar idees i criteris, traslladar l'ofici a les generacions que ara ja han d'assumir, al nostre costat o davant nostre, les decisions. Ells són fills d'una generació que ha viscut immersa en un entorn de competitivitat i carrera d'obstacles cap al que se suposa que és l'èxit professional. Hem de ser conscients de la feina que hem de fer traspassant aquests principis d'insubornabilitat i rigor als periodistes i professionals de la comunicació més joves. Hi ha qui diu que a les aules de les universitats no es pot aprendre periodisme. Potser no tot, però reflexionar i aprendre a discriminar, a prioritzar, a distingir i a analitzar són graons imprescindibles per després saltar amb garanties als mitjans amb el cap ben moblat."

"La passió és una condició imprescindible en l'entorn on ens movem. La passió de creure en el que fem, i creure que el que fem serveix per a alguna cosa més que per pagar la hipoteca. La passió per defensar les nostres idees i aprendre a sacrificar-les amb la mateixa passió quan les dels altres són millors que les nostres. A renunciar apassionadament, que també costa, quan hem ficat la banya i ens hem equivocat."

== Reptes ==

XXXXX


Reptes i consells

Observar la profunda transformació del panorama comunicatiu i la força d'Internet des de la por i a la defensiva no ens portarà enlloc. La crisi és una oportunitat. Afrontar-la amb valentia i confiança és l'única manera de superar un context complicat com l'actual.

Juan Varela [[96]] resumeix en un article a Público en aquests punts per què el crack financer accelera la revolució digital:

·Fortalesa. Les tecnologies viuen en l'economia productiva, lluny de les veleïtats financeres.

·Gratuïtat. Internet extén l'economia del que és gratuït. No pagues en diner, escàs; ho fas amb dades, abundants.

·Convergència. El consum se'n ressenteix, disminueix la demanda del que és prescindible, però no de la convergència. No es pot prescindir d'eines multitasca.

·Poder per als prosumers. Els consumidors digitals són part del màrqueting, la distribució i la comercialtzació. Tenen més poder que mai i pressionen.

·Negocis oberts. Creixen els negocis que distribueixen productes a través de les xarxes, comercialització i rentabilització descentralitzada amb un alt grau de participació dels consumidors.

Col·laboració. Estrènyer-se el cinturó no és l'única defensa contra la crisi; col·laborar ajuda.

Més publicitat. La publicitat és el motor de l'economia digital. La crisi frena, però obliga a invertir per seguir venent.

Efecte placebo. Internet i les xarxes socials són un refugi.

Control 2.0. Atenció, en tota crisi es concentren els recursos i creix el control sobre els continguts i els usuaris.

Ciberperiodisme

Un dels referents acadèmics a l'Estat espanyol de periodisme a la xarxa és Ramón Salaverría, professor de Periodisme Especialitzat a la Universitat de Navarra, director del Departament de Projectes Periodístics i del Laboratori de Comunicació Multimèdia de la mateixa universitat i influent blocaire [[97]]. Aquest mateix setembre de 2009 acaba de publicar un apunt amb deu propostes per a la regeneració professional del periodisme a Internet [[98]]. Allà van: 

  1. Apostar pel reporterisme, també a internet.
  2. Revisar primer, publicar després.
  3. Completar la informació d'última hora amb continguts més analítics.
  4. Innovar en gèneres i formats.
  5. Trencar amb l'escletxa generacional de les redaccions.
  6. Si s'integren redaccions, reforçar sobretot la divisió digital.
  7. Entendre la contribució dels lectors com a complementària.
  8. Elaborar llibres d'estil per als cibermitjans.
  9. Definir pautes deontològiques específiques per al periodisme a internet.
 10. Renovar el currículum formatiu dels estudis de Periodisme a la universitat.


La professora de la Universitat Oberta de Catalunya i de la Universitat Pompeu Fabra Eva Domínguez [[99]] ha elaborat un dels capítols del recentment aparegut Informe de la comunicació a Catalunya 2007-2008 [[100]], de l'Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB) [[101]]. Domínguez publica L'aportació d'Internet al panorama comunicatiu català [[102]], en què adverteix que "els mitjans de comunicació tradicionals tenen a favor el prestigi i la fidelitat d’unes marques consolidades durant molts anys, però aquest és un crèdit que dura poc a Internet". Sobre els mitjans a Internet diu que "els més petits i els que ja van néixer digitals, com ara VilaWeb, compten amb estructures més lleugeres i, per tant, són més fàcilment adaptables a la flexibilitat i agilitat que necessita una estratègia multiplaforma i multimèdia, mentre que els més grans apliquen vies de confluència entre els diferents suports en diferents graus. Del que no hi ha dubte és que la veritable convergència de mitjans, és a dir, el mitjà multimèdia per excel·lència, és Internet, i que per no perdre embranzida calen estructures àgils, decisions ràpides, orientació a servei i no a producte i una contínua experimentació en les fórmules de difondre, comunicar i fer viable econòmicament el mitjà. No sabem quin nou canvi aportarà demà la Xarxa i quin nou ús en faran els usuaris. El que sabem del cert és que caldrà adaptar-s’hi novament."

== Reivindicació del periodisme ==


Aquí hi posaré Terribas i Varela.

Conclusions

La periodista Núria Almiron [[103]] publica Grups de comunicació [[104]] a l'Informe de la comunicació a Catalunya 2007-2008 [[105]], de l'Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB) [[106]]. Fa una radiografia dels grups de comunicació més potents que operen a Catalunya. "El període 2007-2008, sobretot els darrers mesos, ha estat un període convuls per a les estructures de bona part dels sectors econòmics mundials. (...) Els canvis que aquesta sacsejada produirà en l’estructura de la comunicació social i, més específicament, en els grups propietaris de mitjans de comunicació, encara no són visibles en el període estudiat, però l’anàlisi que presentem sí que permet albirar que els efectes de la reestructuració econòmica no tenen tant a veure amb les dimensions de les societats com amb la situació financera real en què es troben quan la crisi global esclata –i, en conseqüència, amb el suport financer (i polític) que mantinguin o deixin de rebre mentre dura– així com amb les estratègies que els directius decideixin aplicar per fer-hi front."

"Així, Prisa i Zeta, amb envergadures i perímetres empresarials força distints, es trobaven, a principis de 2009, especialment afectats per l’empitjorament del context global. Ambdós responien a perfils similars (grups basats en un diari rendible) i feia temps que arrossegaven problemes importants de solvència financera, per bé que a una escala molt diferent: mentre que Prisa acumulava un deute superior als 5.000 milions d’euros, el deute de Zeta no arribava als 150 milions. No obstant això, Zeta es trobava immers en un expedient de regulació d’ocupació per sobreviure, mentre que Prisa rebia diverses pròrrogues pels venciments immediats del deute als quals havia de fer front el 2009. D’altra banda, Planeta, també amb un deute considerable, mostrava que fins i tot en plena crisi econòmica un grup de comunicació podia seguir generant confiança en els inversors i aconseguir suport bancari per a una nova fase expansiva (la compra de l’editorial francesa Editis)."

"A partir de tot el que hem assenyalat aquí, podem treure diverses conclusions sobre l’evolució dels grups de comunicació amb activitat a l’espai comunicatiu català –i espanyol– els darrers dos anys: Les estratègies d’expansió basades en un fort endeutament es traslladen també al nostre país i generen una dependència creixent dels grans grups de comunicació respecte al capital financer, que es tradueix en una presència creixent d’inversors institucionals a la seva propietat. Tot i que el sector editorial (llibres, fascicles, etc.) es manté com a principal o molt important àrea de negocis dels grups més diversificats, la diversificació fora dels sectors de les indústries culturals té un pes important en els grups de comunicació més grans: telecomunicacions (Telefónica, Orange, Ono), aeronàutica (Planeta i Lagardère), armament (Lagardère) i, fins i tot, el sector agrícola (Kinnevik). El pes del capital estranger segueix sent molt important dins el sector. Dels 11 grups més rellevants (en facturació global) amb presència en el sector, 7 són estrangers (Orange, Lagardère, Mediaset, Kinnevik, RCS, Axel Springer i Schibsted)."

"Malgrat la desinversió de Telefónica en mitjans de comunicació, les companyies de telecomunicacions semblen consolidar, durant el període, l’oferta de televisió de pagament (amb el triple play), tot i que caldrà veure si els operadors que competeixen amb Telefónica poden esdevenir una alternativa rendible. Els principals grups privats propietaris de mitjans de comunicació que no són estrangers ni són operadors de telecomunicacions, Prisa i Vocento, facturen junts en el sectors dels mitjans de comunicació un 40% més que els 6 grups més importants d’origen català (Planeta, Godó, Prensa Ibérica, Zeta, RBA/RBA Edipresse i Imagina). Malgrat tot, Vocento té una presència limitada a Catalunya (exceptuant els seus mitjans de cobertura estatal, ja que Telecinco va tornar a ser la televisió més vista el 2008) i Prisa la redueix (amb el tancament de Localia), mentre que els grups catalans mostren una clara expansió: Planeta s’internacionalitza en el sector dels mitjans de comunicació amb la compra d’un gran grup de mitjans colombià; Godó ja va consolidar la seva posició abans del període 2007-2008 amb la concessió del múltiplex privat de TDT autonòmica a Catalunya, i Imagina Media Audiovisual ha fet una aposta molt forta pels continguts audiovisuals clau, amb el suport d’una maquinària de producció audiovisual en progressió ascendent que la converteix en la primera productora de l’Estat espanyol. Finalment, pel que fa als grups de menor envergadura i àmbit només català, tots exhibeixen percentatges de creixement més aviat modestos o en clar retrocés el 2007, amb la sola excepció de Canal Català. Els casos dels grups Segre, Premsa d’Osona i La Veu de l’Ebre destaquen per estar formalitzant estratègies locals multimèdia a imitació dels grans grups, l’evolució de les quals caldrà seguir amb atenció per poder valorar l’impacte que hi té la crisi econòmica i financera."

Els meus consells

·Internet no és el futur, sinó el present!

·Hi ha molt de camí per córrer (tot és possible).

·Complementarietat de mitjans, formats, plataformes, llenguatges...

·Generositat (citant i enllaçant) i participació (col·laboratiu i conversa).

·Criteris tradicionals (rigor, veracitat, precisió, credibilitat, qualitat) i nous criteris (personalització, usabilitat, interactivitat, comoditat, audiovisual).

·Concebre el mitjà com a social (proximitat i identitat: glocal).

·Prioritzar allò que interessa la gent (l'agenda del ciutadà no és l'oficial).

Preguntes

No tenim veritats absolutes.

"No sabem del cert si tots plegats acabarem llegint la premsa al telèfon mòbil o en qualsevol altra pantalla, però, al marge del suport que preferim, potser caldria recordar allò que el 1961 deia Arthur Miller, que un bon diari és una nació parlant-se a ella mateixa, o bé la idea de Walter Lippmann, periodista i comentarista polític nord-americà, segons el qual el periodisme no es pot fer al marge de la veritat i està íntimament lligat a la idea de democràcia. Són coses sabudes, idees molt generals (...) Ara bé: no oblidem que a la vida real, amb els fets verídics i lluny de qualsevol mena de ficció, també podem caure de seguida en informacions que diguin el contrari del que aparentment estan dient. Tot depèn del tractament que es dóna al succés, de com es dibuixa el context d'allò que s'està comentant, de qui ofereix determinades notícies, de la paginació, que no és innòcua, de la reiteració en un tema?" De l'article La premsa escrita [[107]] publicat a l'Avui per l'escriptor Jordi Coca [[108]].

El 1999 el director adjunt d'El País Lluís Bassets [[109]] pronunciava la lliçó inaugural en aquesta mateixa facultat. La va titular El descrèdit del periodisme [[110]]. Deu anys després, m'ha semblat que calia un títol més engrescador, un pèl atrevit pel context que vivim i les dificultats que no se'ns escapen, però amb esperit de superació i de trobar el just equilibri entre el periodisme de sempre, compromès amb la qualitat i el rigor, i les habilitats tecnològiques. En l'era de la sobreinformació, calen superperiodistes. Més que mai. Vosaltres, les generacions de periodistes nadius digitals teniu el repte d'aconseguir-ho. A diferència de la cançó de Manel [[111]], en aquest cas segur que ens en sortim!

Bibliografia, documents i enllaços

MORGAN STANLEY RESEARCH. Media & Internet. How Teenagers Consume Media. http://media.ft.com/cms/c3852b2e-6f9a-11de-bfc5-00144feabdc0.pdf

CARRILLO, MARC. Internet: la resposta del dret a l'espai públic virtual. QUADERNS DEL CAC. NÚM. 29. http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/Q29_Carrillo.pdf

MESO AYERDI, KOLDO; DÍAZ NOCI, JAVIER. Futuro incierto para el periodismo romántico. Periodistas y consumidores confunden sus roles en el ciberperiodismo. http://www.hapaxmedia.net/ibercom/pdf/DiazNociJavier1.pdf

SCOLARI, CARLOS; NAVARRO, HÉCTOR; PARDO, HUGO; MICÓ, JOSEP LLUÍS. Nous perfils professionals i polivalència del periodista a Catalunya: mapa de situació. QUADERNS DEL CAC. NÚM. 27. http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/Q27_Scolari_Navarro_Pardo_Mic_.pdf

MASIP, PERE; MICÓ, JOSEP LLUÍS. El periodista polivalent en el marc de la convergència empresarial. QUADERNS DEL CAC. NÚM. 31-32. http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/Q31-32_Masip.pdf

GORDILLO, SAÜL; NOGUÉ, ANNA. Agència Catalana de Notícies (ACN): model de periodisme multimèdia. TRÍPODOS. NÚM. 23. http://www.tripodos.com/pdf/GordilloNogu%C3%A9.pdf32.pdf

TERRIBAS, MÒNICA. Transcripció de l'acte de lliurament del segon Premi Quim Regàs de periodisme al Parlament de Catalunya. 2 de juny de 2009. http://www.parlament.cat/actualitat/actes/02.IIPremiQuimRegas_trans.pdf

SALAVERRÍA, RAMÓN. Diez propuestas para la regeneración profesional del periodismo en internet. 16 de setembre de 2009. http://e-periodistas.blogspot.com/2009/09/diez-propuestas-para-la-regeneracion.html

DOMÍNGUEZ, EVA. L'aportació d'Internet al panorama comunicatiu català. INFORME DE LA COMUNICACIÓ A CATALUNYA 2007-2008. INCOM-UAB. http://www.portalcomunicacion.com/informe/pdf/inform09_17.pdf

ALMIRON, NÚRIA. Grups de comunicació. INFORME DE LA COMUNICACIÓ A CATALUNYA 2007-2008. INCOM-UAB. http://www.portalcomunicacion.com/informe/pdf/inform09_06.pdf

BASSETS SÁNCHEZ, LLUÍS. El descrèdit del periodisme. 1999. http://www.raco.cat/index.php/Periodistica/article/view/24664/24499

Obtingut de «http://wiki.saul.cat/index.php/P%C3%A0gina_principal»